La litúrgia política a l’espai públic: riscos i oportunitats perdudes

Por Ernest López; JuanMa Torres
CRÍTICA URBANA N.6

p

Incorporar (i retirar) símbols polítics a l’espai públic ha esdevingut en els darrers mesos, una font de conflicte mediàtic i convivencial en municipis d’arreu del territori català. Atenent l’experiència recent en la recerca sobre la convivència i diversitat en un municipi de menys de 10.000 habitants de la Catalunya central, podem extreure elements simbòlics, substantius i operatius així com algunes preguntes a la situació actual a l’espai públic.

La centrifugació de la societat actual ha malmès la capacitat d’autoreparació a foc lent present en l’anatomia urbana. L’espai públic és un espai polític divers i reivindicatiu on es (re)construeixen imaginaris col·lectius. La lògica del ciutadanisme juntament amb els factors sistèmics del conflicte polític català ha minvat, sinó eliminat, qualsevol lògica d’escola activa des de la diversitat. El ciutadanisme ha emergit i consolidat com la ideologia imperant i desitjable de la socialdemocràcia arreu d’Europa. En paraules Delgado i Malet a “El espacio público como ideologia (2007) que parafrasejaven a la periodista María Toledano, el ciutadanisme té com a objectiu aconseguir “la pau social” i harmonitzar l’espai públic i el sistema capitalista per tal de preservar el model socioeconòmic existent. En altres paraules, qualsevol conflicte a l’espai públic es percep com una amenaça per al conjunt del sistema. El sentiment de vulneració de drets individuals i col·lectius de les parts ha situat la ciutadania al territori en una dimensió de campana de Gauss on només els extrems “guanyen”. Aquest fet produeix un efecte d’ona expansiva on la majoria dels veïns s’embafen i es prioritza com a “solució” l’eliminació total de la litúrgia política a l’espai públic a causa de la calma tensa al seu barri o vila.

Fotografia dels autors. Pintada al terra en l’espai públic

Una recerca recent ha evidenciat una tendència creixent i generalitzada de solipsismes (del llatí solus ipse), és a dir, negar a l’altra per sobre de la pròpia existència i també cronificant dinàmiques de posar-treure-posar-treure, o bé, sentiments de drets-vulneració-drets-vulneració. La part emocional pilotant la democràcia republicana.

En aquest context, existeixen tres factors d’alarma en risc tangible de cronificar-se. Aquests factors són la sectorització de l’espai públic, el jovent i els factors de risc impregnats en una generació i, finalment, la vietnamització de les relacions.

El primer factor, la sectorització d’espais públics, permet identificar comerços, bars, entitats o places amb un espai ideològic determinat i determinant. En el territori investigat, els bars esdevenien espais clarament diferenciables tant per la seva composició i estructura física com pels veïns i veïnes que en feien ús. També, existeixen espais públics, carrers i places on això es dóna, especialment en el jovent.

En aquest col·lectiu, el jovent, recau el segon factor d’alarma. Els relats biogràfics que apunten relacions trencades, trobades irrealitzades, estigmatització de les parts. Aquesta perspectiva s’ha trobat especialment a flor de pell en l’adolescència. Així, cronificar aquests escenaris significaria dualitzar la societat en una generació en la qual el procés d’individualització a escala global, accentua la possible pèrdua de vincles socials positius.

El tercer i últim factor, la vietnamització de les relacions socials o la negació de la situació individual com a fet col·lectiu. Podem traduir-ho en què certs espais de diàleg, majoritàriament aquells incidents biogràfics crítics (relacions de més de 40 anys trencades, amistats o clients perduts, etc.) quedin com quelcom singular, únic i personal definint un traç comú no-verbalitzat en aquell territori.

Aquests tres factors de risc s’evidencien nítidament mencionant dos conceptes: espai públic i convivència. Escoltant activament els discursos d’aquells veïns que tenen necessitat d’expressar la seva visió vers la situació però sobretot s’evidencia escoltant els discurs tant verbal com no verbal d’aquells veïns que no pretenen compartir la seva opinió. Així podem preguntar-nos a tall de conclusió el següent: evitem parlar com a veïns i veïnes dels conflictes polítics a l’espai públic per la por a no entendre’ns i que això repercuteixi en les nostres relacions personals? O potser és que no volem qüestionar-nos la nostra pròpia opinió ni sabem escoltar activament les opinions de la resta?

Nota dels autors

JoanMa Torres: Doctor en Societat, Educació i Qualitat de Vida per la UDL. Llicenciat en Història – Màster en Economia i Direcció d’ESAL per la UB. Diplomat en Mediació per la UB. Diplomat en Recursos Humans per la UOC. Diploma en Estudis Avançats per la UAB i suficiència investigadora en pedagogia sistemàtica per la UAB. Ha estat docent universitari en la UAB, UB i UCS. Actualment exerceix com a Investigador i Consultor a Mediacció des d’una perspectiva d’indagació apreciativa gestionant el conflicte com a oportunitat

Ernest Lopez: Graduat en Sociologia per la UB. Diplomat en Anàlisi econòmica i filosòfica-política del capitalisme contemporani per a la UB. Màster en Tècniques de Recerca Social Aplicada per la UAB. Actualment cursant un postgrau d’Anàlisi i Intervenció Socioambiental a la UB. Ha estat especialista en enquestes, tractament de dades i anàlisis d’entrevistes en profunditat durant un any en el sector de la recerca de mercats. Actualment exerceix com a Investigador i Consultor en Mediacció des d’una perspectiva d’indagació apreciativa gestionant el conflicte com a eix d’oportunitat.