La lluita jurídica en defensa del territori, més enllà de la trinxera

Por Ana de Sousa |
CRÍTICA URBANA N. 38 |

Quan parlem de defensa del territori, i ho fem des d’una perspectiva jurídica, parlem, quasi sempre, de resistència davant projectes concrets. La faena majoritària dels i les advocades ambientalistes que ens dediquem a la defensa i preservació del territori i el medi ambient és la de donar acompanyament tècnic a agrupacions de la societat civil que, a conseqüència de l’existència d’un projecte, veuen amenaçat el seu territori.

Aquesta feina de defensa del territori la fem en un context definit per una agenda d’urgències. D’una banda, trobem la urgència ansiosa, la denominada urgència de l’ecoansietat… És aquesta la urgència que bona part de la societat sentim quan pensem en la crisi climàtica, la destrucció de la capa d’ozó, la pèrdua accelerada i irreversible de biodiversitat, la contaminació química acumulada al nostre planeta, l’acidificació dels oceans, la pèrdua d’un recurs escàs i no renovable com és el sòl fèrtil o l’escassetat d’aigua dolça.

Però, juntament amb aquesta urgència, en trobem d’altres. Identifiquem la urgència cobdiciosa d’un capital que es mou sempre buscant el màxim i més ràpid benefici, i que veu una oportunitat de negoci en allò que hem denominat la transició energètica. Al costat de les preses del capital, trobem també la urgència desmanyotada d’un poder polític que pren decisions i legisla i que no sabem ben bé si vol però no pot, pot però no sap, o ni sap, ni pot ni vol. En aquest context d’emergència és que, des dels moviments organitzats de la societat civil en defensa del territori, i des dels i les professionals que treballem aportant coneixement tècnic a aquesta defensa (jurídic o tècnic), necessitem resistir i no veure’ns arrossegades per aquestes preses.

Vista de la Huerta de Valencia. Burjasot. Foto: Txetxenia, en Wikimedia.

L’objectiu d’aquest text és el de destacar i valorar estratègies jurídiques que, de manera complementària al que hem anomenat l’estratègia de la resistència de trinxera, la resistència “projecte a projecte”, puguen apropar-nos més a canviar la realitat. A continuació parlarem d’aquelles vies que el dret ofereix per a poder expulsar de l’ordenament jurídic totes aquelles normatives que considerem que afecten de manera negativa al medi ambient, desprotegint el territori i que, lluny de ser part de la solució que necessitem, agreugen els problemes als quals ens enfrontem. Parlarem doncs de les possibilitats de plantejar un control constitucional sobre totes aquelles normatives que considerem, tenen efectes regressius sobre la protecció del territori i del medi ambient.

Als darrers anys estem assistint, producte d’aquestes urgències de què parlàvem, a un allau de normativa (disposicions generals amb rang de llei) l’objectiu de les quals és afavorir un règim jurídic favorable al desenvolupament de les energies renovables. En concret a l’Estat espanyol s’ha fet una aposta decidida per atraure inversions, tant nacionals com estrangeres, que impulsen la implantació de centrals de producció elèctrica fotovoltaica i eòlica.

Aquesta adaptació del règim jurídic ha consistit principalment, i gairebé de manera exclusiva, a afeblir els règims de protecció ambiental i del territori. El poder polític ha incorporat a la seua agenda, fent-lo propi, el relat generat pel capital interessat a fer negoci amb la transició energètica. Aquest relat adoleix del que s’ha denominat carbon tunnel vision (visió de túnel de carboni). Aquest concepte fa referència a una forma d’observar i analitzar les problemàtiques ambientals que sistemàticament i de manera esbiaixada se centra únicament en la reducció d’emissions de CO2, minimitzant i en ocasions negant la resta de problemàtiques ambientals. És des d’aquesta perspectiva que el poder polític ha legislat als últims anys, i és aquest el motiu pel qual assistim a una ofensiva generalitzada que posa en risc el territori baix l’amenaça de dur a terme projectes d’implantació de renovables, sense tindre en compte el cost que això té sobre el medi ambient, particularment sobre la biodiversitat i sobre la utilització de sòl fèrtil. Davant aquesta realitat, des de la societat civil tenim ferramentes per a tractar d’incidir políticament, i és necessari que les coneguem.

El control judicial de les disposicions normatives amb rang de llei, és un control (control de constitucionalitat) que només pot realitzar el Tribunal Constitucional. Aquest control jurídic de la normativa és una qüestió que, tot i ser jurídica, té una dimensió clarament política. Aquest és el motiu pel qual, tenint en compte la separació de poders que regeix al nostre estat i sent conscients que aquesta separació de poders és un dels principis bàsics de la nostra democràcia, aquestes vies de control jurisdiccional d’allò legislat tenen un procediment d’accés amb uns requisits molts concrets i que limiten les possibilitats d’activació dels mateixos. Les possibilitats que tenim, com a societat civil o bé com a particulars, d’impulsar un control de constitucionalitat de les normatives són tres: el recurs d’empara, el recurs d’inconstitucionalitat i la qüestió d’inconstitucionalitat.

Pel que fa a la primera via, el recurs d’empara, hem de tindre en compte que aquest recurs té un caire personal, ja que està pensant per a ser activat per persones particulars que han vist els seus drets fonamentals afectats. Aquesta opció és l’opció més directa que la ciutadania té per a impugnar normativa amb rang de llei, però trobem, com a requisit per a poder utilitzar-la, que cal demostrar que ha existit vulneració d’un dret fonamental a una persona en concret i que ha de ser aquesta la que interpose el recurs d’empara. En aquest sentit, hem de recordar que l’article que a la Constitució arreplega el dret al medi ambient, no és un dret fonamental. Tot i açò, no vol dir que aquesta via siga impossible. Existeixen ja exemples de jurisprudència on, mitjançant el recurs d’empara s’han protegit drets fonamentals i indirectament drets ambientals establint la relació entre ells (per exemple el cas López Ostra). En qualsevol cas, pensem que aquesta no és la via més adient per a la resistència col·lectiva tal com s’està plantejant en aquest article, i atenent a la realitat dels moviments socials i entitats organitzades per la defensa del territori i del medi ambient al nostre entorn.

Deixant de banda aquesta primera via, tenim dues altres opcions. La primera és el recurs d’inconstitucionalitat. Per a poder activar aquesta via de revisió, la legislació ens identifica només a uns subjectes concrets com a legitimats per a fer-ho: defensor del poble, president/a del govern, cambres legislatives de les comunitats autònomes i agrupació d’almenys 50 senadores o diputats. Perquè aquesta via puga ser activada per entitats de la societat civil, cal que les entitats incorporen entre les seues activitats la pressió política i l’actuació com a lobby. Un exemple d’èxit d’aquesta via és la recent campanya de pressió que l’associació Per l’Horta va fer, d’una banda, demanant al Defensor del pueblo que presentara un recurs i, d’altra, parlant amb partits polítics per a sumar els 50 diputats necessaris. Finalment el recurs es va presentar i actualment el Tribunal Constitucional està pendent de resoldre sobre la constitucionalitat o inconstitucionalitat de la darrera modificació de la Llei de l’Horta valenciana.

Per últim, trobem l’opció de la qüestió d’inconstitucionalitat. Aquesta és una via que només pot activar-se una vegada que hi ha un procediment judicial en marxa. En aquesta opció, la feina ha de ser conjunta entre els i les advocades de les entitats i aquestes. Es tracta de poder fer una selecció d’aquells casos que podent-se judicialitzar resulten estratègics per a poder plantejar que l’aplicació d’eixa legislació vulnera els drets ambientals. En aquesta via és finalment el tribunal davant el qual s’està duent el procediment principal qui valora i decideix si eleva la qüestió constitucional o la rebutja. Pense que en qualsevol cas, el nostre camí, com entitats de defensa del territori i el medi ambient, és intentar totes les vies possibles. Anem a continuar resistint contra cada projecte i defensant cada pam de terra, però no és suficient, ho volem tot. Necessitem ampliar la dimensió i l’abast de la nostra estratègia de defensa i preservació del territori i el medi ambient, cal que problematitzem la normativa que està ordenant l’anomenada transició energètica. Cal prendre la paraula a l’hora de decidir el nostre futur.